El cami de Yangon a Mandalay el vam fer amb un bus nocturn, i vam tardar gairebe 12 hores en fer els 700 km que hi ha. El viatget va ser forca pesat, mes que per la carretera, pel fred que feia dins del bus...sembla que aqui a Asia tenen obsessio amb l’aire acondicionat!! S’estava millor a fora del bus que a dins. Estavem tots congelats, tot i que els passatgers birmans que hi havia anaven ben preparats, amb gorro de llana, abric i manta.
Vam arribar a Mandalay que encara era de nit, i entre anar al centre i buscar allotjament s’ens va fer de dia. Despres de donar una volteta pel mercat, ens en vam anar de pet al llit per recuperar-nos una mica de la nit que haviem passat gelats i sense poder dormir.
Mandalay va ser la ultima capital de Birmania abans que els anglesos la colonitzessin, i es la segona ciutat mes gran de Birmania, amb mes o menys 1 milio d’habitants. D’entre les grans ciutats, aquesta es la mes tipica birmana, i es considera de gran importancia cultural i religiosa. Els monasteris budistes de la zona de Mandalay son dels mes importants del pais, i mes del 60% dels monjos budistes de Birmania viuen en aquesta regio.
Es molt normal veure molts monjos pels carrers, sobretot durant el mati quan porten un bol i van recollint donatius dels comercos i la gent del carrer.
El primer dia, un cop recuperats del viatge en bus, vam passejar tot vorejant el fort de la ciutat en direccio a la Mandalay Hill, una muntanya on hi ha varis temples i estupes, i des d’on hi ha excel.lents vistes de tota la ciutat. Per tot arreu es veien les puntes daurades de les estupes. A cap altre pais n’haviem vist tantes!!
Tot i la calor asfixiant que feia, vam acabar caminant mes de 10 km (nomes vorejar el fort ja en son 8).... ja ens deien que era millor agafar un rickshaw o llogar una bici!! :-)
Un altre dia vam llogar una bici per anar a Amarapura, una de les quatre ciutats historiques que hi ha als voltants de Mandalay. Amarapura es troba a 11 km al sud, i va ser la capital reial de Myanmar poc mes de 40 anys entre els segles XVIII i XIX. Aqui vam veure algunes runes, temples i stupes, pero el que realment ens va agradar va ser tot el que vam anar veient pel cami: tallers artesanals, els medis de transport de la gent, la seva forma de viure, pero sobretot una gent molt simpatica.
Deixant enrere Amarapura vam seguir fins el famos pont “U Bein”, un pont de 1.2km de “teak wood” que atravessa el llac Taungthaman. Aquest pont de mes de 200 anys d’antiguitat es el mes llarg del mon fet de fusta. Es un pont molt transitat per la gent dels pobles veins i sobretot per monjos per la proximitat d’un monasti i la Kyauktawgyi pagoda. El pont, es un espectacle al vespre i molt curios de veure, just abans de la posta del sol, quan aquest s’omple de color de gent que va i ve.
Si vam disfrutar el cami fins Amarapura, els 3 km que hi ha de mes fins al pont de U Bein van ser ben especials. Aqui, es on ens vam adonar que la fama que te la gent de Birmania de simpatica i agradable es ben merescuda!! En aquesta zona rural la gent era especialment simpatica. Petits, joves i grans ens saludaven il.lusionats quan passavem amb la bici, amb un somriure d’orella a orella i molt efusivament...va ser una sensacio increible, tant, que un cop haviem passat aquests poblets encara teniem el somriure permanent a la cara de la bona estona que haviem passat saludant a la gent.
Encantats com ens haviem quedat del nostre passeig amb bici el dia anterior, vam decidir llogar un altre cop una bici i deixar-nos perdre pels poblets que hi ha al voltant del riu Ayeyarwady.
A mesura que ens allunyavem de la ciutat, no vam tardar en notar altre cop les bones sensacions del dia anterior. El simple fet d’observar a la gent desenvolupar les seves tasques quotidianes com carregar els bens sobre el cap, rentar la roba al riu o treballar el camp, era fascinant i extremadament fotogenic.
Un cop mes, la gent ens va semblar extremadament simpatica i agradable. Molts nens deixaven de jugar per venir-nos a saludar, i la gent gran, estiguessin treballant, xerrant o descansant sota l’ombra, sempre tenien un moment per saludar-nos, preguntar-nos d’on erem o simplement dedicar-nos un somriure.
Pel que hem vist fins ara, es molt comu veure a nens treballant, ja sigui a restaurants, botigues, al camp o a la obra. Aquest dia vam trobar una fabrica de totxanes, on a part de veure a dos pobres nens treballant, vam al.lucinar amb la forma com les feien!! Els dos nens petits, tallaven i arrodonien trossos grossos de fang, mentres un tercer noi, no tan petit, els posava al motlle i retallava la part sobrant!! I tot aixo a un ritme de mil per hora!! Era curios de veure, pero pobres criatures, se’t trenca el cor de veure’ls treballant, tan petits!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada